Barcelona

 

Aquest cap de setmana he estat a Barcelona. Ha estat una tornada improvisada, espontània i en un inici gens desitjada. No us enganyaré dient que em moria de ganes de tornar perquè no seria cert. Em trobava “agust” a Polònia i creia que no era necessari tornar a posar els peus en terres Catalanes, com a mínim no ara. Però les coses han anat així, i no me’n penedeixo, tot el contrari, crec que realment necessitava tornar un dies per molts motius. 

 

Vaig arribar dijous a les dues del migdia i vaig decidir que per matar el temps fins a trobar-me amb familiars, amics, etc. aniria a veure un combat de boxa. I us preguntareu: perquè? Dons ben be no ho se… Probablement un dels factors decisius podria ser que no n’havia vist mai cap. Vaig arribar al estadi on tindria lloc el combat i estava força ple. Realment no coneixia gaire qui eren els dos lluitadors que es disposaven a atonyinar-se per el “disfrute” del “populacho” per tant vaig preguntar a un bon home que tenia al costat qui eren els dos púgils que sortien dels vestidors.

 

El favorit

Es tractava d’un pes pesat, 130 kg, era famós mantenir-se invicte qui sap des de quan. Mai ningú havia pogut guanyar-lo. Sempre que lluitava les cases d’apostes el donaven com el favorit, no tenia cap mena de sentit apostar en contra seva i per entendre-ho només calia mirar el seu historial. L’home del meu costat em va explicar que veure’l en acció es un autèntic espectacle. Te un poder, una màgia, quelcom especial que transforma els seus adversaris. Es capaç de mimvar la moral del lluitador més psicològic, fins i tot havia vist com els boxejadors més professionals havien comes errades de principiant davant d’ell. Havien intentat trobar una explicació a aquest enigmàtic fenomen (la pressió del moment, la por davant d’un gegant de tal envergadura, la inacabable llista de títols obtinguts i de rivals noquejats…) però cap explicació era prou potent.

 

L’aspirant

 El pobre aspirant era un pes mig-pesat, 75 kg i era un total desconegut. La meva impressió va ser que es tractava d’un lluitador amateur, però no vaig gosar dir res degut a la meva total incultura pel que fa la boxa. L’home del meu costat em va dir que aquest xitxarel·lo no era pas rival per un monstre com aquell. Va vaticinar que el gran favorit jugaria amb ell, ballaria amb ell, el faria parar boig i el derrotaria d’un simple ganxo… Tot i la meva desconeixença creia que el bon home tenia raó, no veia com aquell saquet d’ossos seria capaç d’apropar-se a aquella bestia sense rebre una bona coça.

 

El favorit va passar pel passadís rodejat de seguidors que li demanaven autògrafs o que li suplicaven la tovallola que duia al voltat del coll. El lluitador va creuar sense dirigir ni una sola mirada al públic, amb la seva caputxa gegantina cobrint-li el front, només se li podien veure els llavis i semblava estar molt seriós. Al arribar al ring, el seu nom va ser anunciat per megafonia i la grada va embogir. Es va treure la caputxa i tot seguit el barnús, va fer unes quantes virgueries amb els punys i va seure a una cantonada del ring on l’esperava el seu entrenador.

 

L’aspirant va sortir mig emporugit, va enfilar el camí cap al ring a cara descoberta i buscant entre la multitud com si estigues esperant trobar a algú. Al voltant seu no hi havia grans multituds ni res per l’estil. Vaig poder veure com tot just abans d’arribar al ring va abraçar-se amb un petit grup de gent entre el que hi havia homes, dones, nois i noies. Un cop va passar per sota les cordes del ring el seu nom va ser anunciat i tan sols aquest petit grup de gent amb el que s’havia abraçat va mostrar-li el seu suport. Un cop deslliurat del seu barnús el nostre aspirant es va situar a la cantonada oposada del favorit i sorprenentment no hi havia entrenador a la seva zona. Vaig mirar detingudament, de fet us seré sincers, em vaig arribar a posar d’empeus i no vaig veure entrenador per enlloc. Innocent de mi vaig provar de posar-me de puntetes i vaig fer la visera amb la mà, però res… Semblava ser que aquell pobre noi estava abandonat a la seva pròpia sort.

 

L’àrbitre va ser acte de presencia a la pista del ring, amb un gest va indicar que els dos gladiadors s’apropessin al centre i els hi va dir no se que (era impossible escoltar res des de la distancia). Un cop finalitzades les instruccions els lluitadors van xocar ambdós guants amb els del seu adversari i van fer 4 passes enrere. Va aparèixer una noia jove vestint un bikini de color festuc mostrant un cartell que posava “ROUND 1” i es van començar a escoltar tot de xiulets provinents de la graderia i altres floretes envers la noia. Durant aquests instants em vaig quedar embadalit observant la tranquil·litat del favorit contraposada a la inseguretat del nostre aspirant que seguia mirant a la graderia en direcció a on estava el grup el qual li havia mostrat suport. I va ser el gong el que em va alliberar d’aquell estat de trànsit i em va retornar a la realitat del que havia pagat per veure. Amb el gong el públic va embogir i els lluitadors es van apropar de nou. I a partir d’aquí va començar un espectacle que més que una lluita el compararia amb un ball. Els dos es movien com seguint una coreografia, els peus eren el mes important, endavant, endarrere, esquera… Amb les mans procuraven cobrir-se la cara i de tant en quant deixaven anar un cop de puny però amb més intenció d’impressionar que no de impactar. Aquesta situació es va mantenir així durant una bona estona, els crits del públic van anar in crescendo i el nerviosisme es notava en el nostre aspirant. Va intentar dos atacs que el favorit va blocar perfectament com si d’una rafega d’aire es tractes. El públic va començar a cridar més i més fort, no paraven de donar-li ordres, dir-li que havia de fer, com i quan i mentre tot això anava guanyant més intensitat i velocitat el favorit se’n enfortia donant voltes en cercles al voltant del aspirant mentre li anava donant copets per desestabilitzar-lo.

 

Va ser en aquest moment quan l’home assegut al meu costat va dir:

–          Ja està. Ja el té. El pobre noi te collons, això no ho negarem, però la situació la superat. Ha perdut el nord fixat, mira-li els ulls, fixa’t en l’expressió de la cara, senzillament ja no sap no on esta ni que es el que ha de fer.

 

Vaig mirar atentament al pobre aspirant. Estava perdut. No sabia on mirar. Mirava a terra, a munt. Em va donar la impressió de que ja no recordava ni que havia de fer, el favorit se li creuava per davant i no movia ni un múscul per intentar tombar-lo. Havia perdut el rumb, la situació l’havia superat. Vaig buscar a la grada el petit grup que li havia mostrat suport i el vaig localitzar. Allà estaven, cridant, gesticulant que no es rendís, que seguis, però el pobre aspirant semblava sord, no reaccionava davant res. I va ser llavors quan el favorit avorrit de jugar amb la seva nova joguina, es va plantar davant del aspirant i li va clavar un ganxo en tota la mandíbula. El cop va venir de baix i va aixecar el nostre aspirant mig metre del terra. El públic va emmudir de cop i vaig poder escoltar perfectament el soroll del cos impactant contra la lona. L’aspirant va quedar estes a terra i l’àrbitre va començar el compte enrere: 4… 3… i de sobte del silenci va emergir la veu del grup de suport del pobre aspirant. Havien abandonat les seves local·litats i estaven a la cantonada que corresponia a l’entrenador. Cridaven, cridaven fins a morir, colpejaven la lona, movien les cordes i no paraven de cridar el seu nom suplicant-li que s’aixequés. 2… 1… I l’aspirant va aixecar-se, es va posar dret amb certes dificultats. L’àrbitre va declarar un descans i els dos lluitadors van dirigir-se cap a les seves respectives cantonades. El nostre renascut aspirant tenia el llavi trencat i li brotava un doll de sang de la comissura esquerra de la seva boca. Se’l veia greument afectat. Al arribar a la cantonada va ser rodejat per el seu grup més proper i el van començar a sacsejar, va rebre abraçades, petons, copets a l’esquena  i tot un seguit de mostres d’afecte i de sentiments que aquell grup de gent tenia envers ell. Fins i tot li van oferir un mocador per eixugar-se la sang del llavi però sobretot el riu de llàgrimes que brotaven dels seus ulls, sense saber ben bé perquè. El jove aspirant semblava imbuït per una força renovadora, purificadora i que l’omplia de força. Ja no tenia la mirada perduda, ja no buscava, dons ja havia trobat. El combat es trobava en el moment més interessant i l’home del meu costat tenia la boca oberta de pam a pam. Realment em moria de ganes de veure com acaba aquest enfrontament.

 

De sobte un pensament em va venir al cap: Quina hora deu ser? I hem vaig adonar que ja eren les cinc de matinada de Diumenge. No podia quedar-me ni un segon més ja que el meu vol de tornada a Wroclaw sortia a les cinc menys cinc del Prat. Així que vaig abandonar el pavelló per agafar el meu vol de tornada amb un gran neguit per conèixer el final d’aquesta historia…

 

Gràcies a tots i cadacún dels entrenadors que he tingut durant aquests dies tant a Barcelona i a la distacia sigui a traves de la via que sigui. Perdoneu-me si no us escoltava pero potser es que no us podia sentir tant bé com m’hauria agradat. I a tu, gracies, gracies de debó per complir la promesa que sempre ens haviem fet quan arribesim a una situació aixi, ho has fet molt fàcil una cosa que es impossible. Només vull recordar que el futur no està mai escrit…

 

Petons i abraçades per tothom! 😀